El so de la llum

Voldria fer-te una abraçada
que fos com el despuntar d’un dia
si em deixes.

On s’intueixi el repòs del matí
després de la nit llarga
que coneixes.

És perdut al fons d’un pou, algu;
sento com plora, encara;
ofegat en la desesperança, viu
si viure és plànye’s.

Captiva en la presó profunda, la veu;
martellejant ressona, sens falta;
que el desconsol ferit, la súplica
per un silenci llança.

En la foscor insondable, existeix la corda;
el cor, ni imaginar-la gosa;
prò a les palpentes busca
per si buscant la troba.

Així
Espera
El so de la llum.

I si un silenci fos una corda on agafar-se...
llavors, una abraçada que seria?

Marc Manera

agost 2003