jueves, 7 de febrero de 2008

era qüestió de clic


Clic. Canvi de sentit. Prioritats. Per fi hi veig clar. Prou d'assumir el que no toca. Deixo enrere responsabilitats que no em pertoquen. Em sento més lleugera. No hi ha travades al cor. Tot plegat és només feina. Res més. No ho és tot. Necessitava aire. Clic. Ja ho tenim. Ja no sento l'ofeg ni les cames pesades. canto distreta i dibuixo mentalment les tardes que es presenten. No hi ha neguit, tot és tanquil. Llegiré aquell manual per al qual mai tenia temps,aniré a veure aquella amiga al sortir de la feina, riurem amb les companyes de feina al bar, faré les trucades que sempre em fan mandra. M'adormirè suaument, sense cabories ni llistes infinites de coses pendents. Un altre ritme. El que jo decideixi.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

m'ofereixo ser "aquella amiga".

Et torno a enyorar... ho sento per la sensibleria però avui estic així.

استريلا المذكورة dijo...

a vegades no es fàcil que un es reconegui en paraules d'altres i m'agrada. no cal que t'ofereixis, no podia ser cap altre persona, sinó tu.
jo també t'anyoru.molt molt molt.