dolç

espurnes de colors dipositades en un mar de blat on llaurar

fràgil

tot és fràgil

Com el vol indecís, d'un sospir
que arriba amb esma al pit, les tardes tèbies.

Com la llum dels capvespres d'abril,
que claregen les nits de Primavera.

Tot és fràgil, massa fràgil.
Tot és fràgil,fràgil,fràgil.

Com l'estranya saviesa dels vells
o el dibuix d'un ocell sobre les roques.

Com la flor que s'ha obert d'improvís,
la riquesa, l'oblit, la bellesa.

Com el temps que s'amaga als miralls
o el misteri profund d'un incendi d'estrelles.

Com la vida que tinc a les mans,
com un germà que he abraçat en l'absència.

(Joan Isaac)

a la presó

avui he tornat a pensar en tu...
un coktail de conflictes interns amb el teu silenci com a compás de tres temps.he de confesar-te que em fa por veure si la partitura arriba al seu final i torna el fang. et veuré amb els ulls clucs, per si em cal tornar al record per sostenir la fe.

Aigua...

descobrint frisell...

on comença i acaba el cel?

Aterrant....

el regal més bonic

ara que torno dels jardins, dijous nit, m'adono que fa cosa d'un mes, van fer-me el regal més bonic

bocins de mi encarcats en cançons amb la vostre veu, el més proper a ser una cançó.

sovint m'escolto, sovint us escolto

me marcaste un gol

foto: Germán Valderrama

stökolm

"STÖKOLM, no es una mirada hacia atrás con ira. Nuestra mirada es hacia dentro. Y des del miedo.The New Look Back In Anger podría ser la historia de un secuestro en serie. Lo sufres tú, lo sufres tú y lo sufres tú."
marc.martinez.

Després de SUPER-RAWAL i LE MANI FORTI, arriba un nou projecte dirigit per Marc Martínez: STÖKOLM.
L'obra està basada en The Look Back in Anger, el títol més reconegut del dramaturg i guionista John Osborne. El text adaptat per Marc Martínez i Miguel Casamayor perfila les vivències de Jimmy, Alison, Cliff i Helena, interpretats per Andrés Herrera, Rosa Boladeras, Cristina Gàmiz i Juan Carlos Vellido.

és recomana anar-la a veure

jugamos al parchís?

última carta

encara no està tot dit,
deixa que agafi alè,
encara li queden forces per al combat final.
Al ring estan sols,
fúria i ràbia
la seva última carta, sota la màniga,
no vol perdre,
potser es fa enrere,
demà ho decidirà.
però les cordes amb el pas dels segons poden ofegar-te.

imatge: : latrola.net

sota la pell

Títol: Sota la pell
Grup: Gerard Quintana
Disc: Senyals de fum
Any: 2003

Puja el cel, despulla el blau,
mira la llum com va caient.
Sota la pell,
el teu somriure enrampa,
dins dels teus ulls vull perdre'm.
No vull tornar més,
fa massa fred,
podria ser tan fàcil si tu vols,
podria ser senzill, només amor.
Podríem ser un de sol però ser tots dos,
al mateix temps.
Obrint de bat a bat el cor,
lliga'm amb un son ben dolç,
abriga't fort amb el meu cos,
la nit s'encen,
un mar profund m'abraça,
la teva pell és el meu cel.
Jo el sol rogent,
de mitjanit.
Podríem ser tan fràgils sense amor,
podríem ser dos nàufrags en un got.
Podríem ser tots dos però ser tu i jo,
al mateix temps.
Vivint només una il-lusió,
diga'm tots els teus secrets,
i els misteris de l'univers.
Te'ls guardaré.
Diga'm com tornar a casa,
dóna'm la clau que he estat buscant,
tot aquest temps,
diga'm on ets,
podria ser tan màgic si tu vols,
podria ser el destí vessant tresors,
podríem ser tu i jo però ser un de sol,
al mateix temps,
obrint de bat a bat el món,
sense cap por,
com un transparent mirall de foc,
sense dolor,
un camí que sempre et du a algun lloc,
un mar d'amor,
una flor que s'obre a poc a poc.
Potser només una il-lusió.

Lletra: Gerard Quintana

woman taxidrivers

noves i antigues sensacions que fan sentir-me més viva

http://www.taxibarcelona.cat/Default.aspx?tabid=3899
en eso estamos...

tengo una paleta llena de colores pero no sé pintar
solo dibujo palabras cruzadas en un lienzo de cristal

"Quan la constància flaqueja, si et distreus perds el nord" mazoni

"poso els peus a terre vull caminar, necesito despertar en un dia radiant" gossos

"no seré jo que trenqui un dia amb tots els somnis de la nit" sau

"No desitjo una altra cosa el meu món, els meus amics" sau

"A tu, petit vailet, t'ensenyaré més del que he après" lax'n'busto

"qui vindrà al matí a dur-te el sol, qui anirà a donar-li corda al món" sopa de cabra

"portovelo road, donde se vende y se compra hasta el sol" bruja novata

"Assegut amb els dits freds però amb l'ànima batent" Feliu Ventura

gràcies, per fer de cada instant una celebració infinita, amb vosaltres no hi ha res fugaç

descarrilant

perdre el nord, vol dir tornar a començar

13 de maig...

2-6...

mujeres de agua

fotos: tomàs abella

no me canso de volver

quien dijo que los peces no vuelan??

incrédulos...

mi laberinto solo es verde y no tiene final

foto de Sasso

vides

delicada i tendre

No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat

eufòria
mazoni

obre'm la porta i regala'm mil llunes

mira,calla,deja que vuele

te pierdes

una silla vacia y TU, que ni apareces a contraluz, apaga el color de la habitación. no hay matices alrededor, solo voces, que gritan y absorven tu andar. preguntas que duermen en dudas que eclipsan miradas que suenan a TI. Sigues buscando un indicio que guie tus miedos a lazos lejanos con aroma a café.

formandome

ser un cul inquiet...fa batre les portes

nova formació d'agent d'igualtat en l'àmbit local...universitat rovira i virgili...
abril-octubre...dedicat a les poques neurones que em queden adormides...

és tan absurd pensar en viure lluny del mar....

sofrito

sofrito...de verano...cerca de la playa...con aroma de siesta y cine mudo.
des de la ciudad, paso las horas muertas guisando, buscando el bocado más gustoso, el único consuelo, mientras espero el calor.

la clase

el complejo laberinto del enseñar

et penso en blau i m’ofego en records que només es conjuguen en passat.
s’esmicolen els instants en les mans que apreto amb força,
resistint l’oblit que em lliga, amb cordes fermes, a cada alè de tu.

et sento i et perdo tan fràgilment que m’espanta el buit que em queda,
quan desperto i ja no sonen els teus cabells.

et busco en la immensitat del pou de sal on descanses però els límits se m’escapen
i ja no se dibuixar-te

Et toco entre ombres que deformen el teu perfil, mentre s’allunyen els instants tancats en un mes de juny.

et respiro paraules, que vaig regalar-te i s’han fos, adormides en instants de lluna que fan soroll al trencar-se.

et deixaré les finestres tancades al capvespre per retenir la nostàlgia entre els dits, però la càlida delicadesa de la terra humida i la seva olor, no em duran prop de tu.

no facis soroll, només puc escoltar-te,
t’anyoro

ENVIA'M UN ÀNGEL

Veig caure la tarda, el teu record calla,
les hombres de casa, perfils de dolor, m'ataquen el cos.
Respiro en l'aire, l'hivern que s'acaba,
la nit delicada, deixa en el meu cor deliris d'amor.

sau

http://www.tv3.cat/videos/1029769

PRÍNCIPE DE AQUITANIA, EN SU TORRE ABOLIDA

Una clara conciencia de lo que ha perdido,
es lo que le consuela. Se levanta
cada mañana a fallecer, discurre por estancias
en donde sórdamente duele el tiempo
que se detuvo, la herida mal cerrada.
Dura en ningún lugar este otro mundo,
y vuelve por la noche en las paradas
del sueño fatigoso... Reino suyo
dorado, cuántas veces
por él pregunta en la mitad del día,
con el temor de olvidar algo!
Las horas, largo viaje desabrido.
La historia es un instante preferido,
un tesoro en imágenes, que él guarda
para su necesaria consulta con la muerte.
Y el final de la historia es esta pausa.



Jaime Gil de Biedma

luz y sombras

ha aparecido la letra de esta imagen. sin buscarla.
Voy hurgando pa’ ver que llevo
sin olvidar destino y pasaje, origen y documentos.
Me voy a un horizonte tan difuso y tan incierto
que mejor me llevo el norte en una brújula que me invento
la palabra con el acento, calma en el paso y ansia de abrazo
y la arenga del ser querido que me despide y que me acompaña:
“metele chango, metele fuerza y maña”.

Mañanitas de sol de enero, luna y lucero
canto y mirada y llanto con su silencio.
El mate y la palmada amiga y franca, la guitarra y el asado
llevo un lastre de cariño por todos lados
y el dolor del error pasado, el daño que hei hecho viaja en el pecho.
Pa’ tratar de matar los miedos me llevo encima un poco ‘e prudencia
y para sobrellevar la ausencia, la paciencia y nada más.

Cotidianos que pierdo al paso
y desgarrándome en pedazos me voy entero.
Y ya te estaré encontrando, no sé dónde y no sé cuándo
y mientras tanto largo esta copla para que agite un poco el vacío
y que te abrace en el nombre mío si no estoy más.


EQUIPAJE | Juan Quintero

Del disco El matecito de las siete (2003)
Luna Monti | Juan Quintero

bailamos?

Bailas?
A trompicones, a ciegas, rígidamente nos bailamos la mirada.Como dos desconocidos en medio de la plaza de un pueblo muy pequeño. Medio inertes, conservamos el respirar. Yo con mis ropas de sábado y tu con las canciones en la piel.


fotogradia de :anna caballero

"Quan no hi ets
et busco i no trobo el camí
que intenta apropar-me una mica més a tu"

Glaucs

(...)Soy luna enamorada que obedece
al lobo que le aúlla en ambas caras


Amor de enero. Delfina Acosta

voy al segundo

a que piso vas? (me parecíó escuchar)
ella levantó la cabeza, medio ausente, y su respuesta fue un simple guiño, un poco rancio (para mi gusto)
él agacha la cabeza y susurra, murmura, gesticula, demasiado exagerado (para mi gusto)
se abren las puertas
estupida
estupido
a la vez, antes de salir, demasiado grosero (para mi gusto)

punt i seguit

juny 2008- gener 2009
calle levante, rambla camarón...
una porta a mig tancar que es resisteix.
no se sap per on s'obra n'hi que s'amaga a banda i banda.
final d'un camí, o millor, punt i seguit
comença un nou projecte, un nou repte, un tornar a buscar la sortida en un mapa que a estones no he dibuixat i se m'escapa.
Torno al laberint de les tragèdies i eufòries, de les victories i derrotes, dels extrems.

con la playa de fondo y mi calle de adoquines

deixa't portar...

qualsevol nit pot sortir el sol...


sisa

cuando lluevan margaritas dejaremos que inunden nuestra ciudad
apagaremos los sueños a medias para poderlas respirar
andaremos, descalzos, bailando bajo su luz

feliç 2009

amb un coktail comença molt millor...

Tot el camp, és un clam!!!

2-0...

núvols

deixen veure i amaguen infinitat de matisos

Mireu-me bé: sóc l'altre

Mireu-me bé: sóc l'altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d'enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m'ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.

Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m'eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d'aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.

Mireu-me bé
mireu-me bé, sóc l'altre

Miquel Martí i Pol

Recull els trossos esmicolats, sota els teus peus descalços, d'quell mirall que durant mil llunes vas intentar recomposar. Palpa l'essència d'aquell reflex que entre llums feien els teus rissos de mel i mira't les mans. estreny les ombres que com a fantasmes et treuen el son i obre't camí. Busca una escletxa, deixa't anar. Torna't a mirar, encara ets tu.

per tu, m

El empleo nos hace iguales

La realidad actual
El reciente estudio Población gitana y empleo editado por la Fundación Secretariado Gitano destaca la potencialidad de la población gitana en el mercado laboral. Los gitanos son una gran fuerza de trabajo, que está apostando por la formación:

La población gitana se incorpora en edades más tempranas al mercado de trabajo que el resto de la población y tiene una vida laboral más prolongada.
Un 51% de las personas gitanas ocupadas son asalariadas, frente a un 81,6% del conjunto de la población española.
La precariedad es habitual entre la población gitana.
La tasa de temporalidad es del 70,9% en la población gitana, frente al 30,9% del conjunto de la población española.

FSG

voldria ser una cançó

Part 1
Voldria ser una cançó d’aquelles que s’escolta a les mitges tardes dels diumenges absents. D’aquelles que t’acaronen en les nits de desembre just abans de que la lluna et convidi a somiar i cantorreges en moments quotidians. No seria massa llarga, una mica dolça i de veu baixa. Diria molt i poc de mi (com a mi m’agrada) i en algun moment parlaria de gent que he estimat. Els primers acords serien de sal, de sol i de suc de taronja. Durant alguns segons faria que oblidessis tot el que t’envolta i somriuries sense saber ben bé per que. Apareixeria sense avisar fent un tallat, tirant la brossa, conduint, a la dutxa, fent el llit, quan menges iogurt, una maduixa, una galeta i un bombó. Hi hauria èpoques en les que m’oblidaries però continuaria sent part de tu, com l’ombra que deixen enrere les teves passes, com la teva pell juga amb els llençols al novembre.

Viatge llarg

La nit és un viatge llarg,
però jo t´estaré esperant.

Sau

Felicitats, bonica. 25 anys, 300 mesos, 9000 dies, amb tu.

Aquest cap de setmana he vist la tardor. La seva roba tan marró... els seus ulls de mel, els seus cabells de fulles taronges. Ballava al so del vent i jo m'ho mirava des del cotxe, mig absent i somrient.

Enmig d'aquest paisatge, tu. Amb sorpresa i gràcia, arribes. en l'ambient aquella emoció... com la nit de reis... eclipsa la son dels nens. olor de brases, fusta nova i humida fa caliu. Conversa, rialles i un altre cop tu, tan plena de llum.

Felicitats.