mujeres de agua

fotos: tomàs abella

no me canso de volver

quien dijo que los peces no vuelan??

incrédulos...

mi laberinto solo es verde y no tiene final

foto de Sasso

vides

delicada i tendre

No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat

eufòria
mazoni

obre'm la porta i regala'm mil llunes

mira,calla,deja que vuele

te pierdes

una silla vacia y TU, que ni apareces a contraluz, apaga el color de la habitación. no hay matices alrededor, solo voces, que gritan y absorven tu andar. preguntas que duermen en dudas que eclipsan miradas que suenan a TI. Sigues buscando un indicio que guie tus miedos a lazos lejanos con aroma a café.

formandome

ser un cul inquiet...fa batre les portes

nova formació d'agent d'igualtat en l'àmbit local...universitat rovira i virgili...
abril-octubre...dedicat a les poques neurones que em queden adormides...

és tan absurd pensar en viure lluny del mar....

sofrito

sofrito...de verano...cerca de la playa...con aroma de siesta y cine mudo.
des de la ciudad, paso las horas muertas guisando, buscando el bocado más gustoso, el único consuelo, mientras espero el calor.

la clase

el complejo laberinto del enseñar

et penso en blau i m’ofego en records que només es conjuguen en passat.
s’esmicolen els instants en les mans que apreto amb força,
resistint l’oblit que em lliga, amb cordes fermes, a cada alè de tu.

et sento i et perdo tan fràgilment que m’espanta el buit que em queda,
quan desperto i ja no sonen els teus cabells.

et busco en la immensitat del pou de sal on descanses però els límits se m’escapen
i ja no se dibuixar-te

Et toco entre ombres que deformen el teu perfil, mentre s’allunyen els instants tancats en un mes de juny.

et respiro paraules, que vaig regalar-te i s’han fos, adormides en instants de lluna que fan soroll al trencar-se.

et deixaré les finestres tancades al capvespre per retenir la nostàlgia entre els dits, però la càlida delicadesa de la terra humida i la seva olor, no em duran prop de tu.

no facis soroll, només puc escoltar-te,
t’anyoro

ENVIA'M UN ÀNGEL

Veig caure la tarda, el teu record calla,
les hombres de casa, perfils de dolor, m'ataquen el cos.
Respiro en l'aire, l'hivern que s'acaba,
la nit delicada, deixa en el meu cor deliris d'amor.

sau

http://www.tv3.cat/videos/1029769

PRÍNCIPE DE AQUITANIA, EN SU TORRE ABOLIDA

Una clara conciencia de lo que ha perdido,
es lo que le consuela. Se levanta
cada mañana a fallecer, discurre por estancias
en donde sórdamente duele el tiempo
que se detuvo, la herida mal cerrada.
Dura en ningún lugar este otro mundo,
y vuelve por la noche en las paradas
del sueño fatigoso... Reino suyo
dorado, cuántas veces
por él pregunta en la mitad del día,
con el temor de olvidar algo!
Las horas, largo viaje desabrido.
La historia es un instante preferido,
un tesoro en imágenes, que él guarda
para su necesaria consulta con la muerte.
Y el final de la historia es esta pausa.



Jaime Gil de Biedma

luz y sombras

ha aparecido la letra de esta imagen. sin buscarla.
Voy hurgando pa’ ver que llevo
sin olvidar destino y pasaje, origen y documentos.
Me voy a un horizonte tan difuso y tan incierto
que mejor me llevo el norte en una brújula que me invento
la palabra con el acento, calma en el paso y ansia de abrazo
y la arenga del ser querido que me despide y que me acompaña:
“metele chango, metele fuerza y maña”.

Mañanitas de sol de enero, luna y lucero
canto y mirada y llanto con su silencio.
El mate y la palmada amiga y franca, la guitarra y el asado
llevo un lastre de cariño por todos lados
y el dolor del error pasado, el daño que hei hecho viaja en el pecho.
Pa’ tratar de matar los miedos me llevo encima un poco ‘e prudencia
y para sobrellevar la ausencia, la paciencia y nada más.

Cotidianos que pierdo al paso
y desgarrándome en pedazos me voy entero.
Y ya te estaré encontrando, no sé dónde y no sé cuándo
y mientras tanto largo esta copla para que agite un poco el vacío
y que te abrace en el nombre mío si no estoy más.


EQUIPAJE | Juan Quintero

Del disco El matecito de las siete (2003)
Luna Monti | Juan Quintero

bailamos?

Bailas?
A trompicones, a ciegas, rígidamente nos bailamos la mirada.Como dos desconocidos en medio de la plaza de un pueblo muy pequeño. Medio inertes, conservamos el respirar. Yo con mis ropas de sábado y tu con las canciones en la piel.


fotogradia de :anna caballero

"Quan no hi ets
et busco i no trobo el camí
que intenta apropar-me una mica més a tu"

Glaucs

(...)Soy luna enamorada que obedece
al lobo que le aúlla en ambas caras


Amor de enero. Delfina Acosta

voy al segundo

a que piso vas? (me parecíó escuchar)
ella levantó la cabeza, medio ausente, y su respuesta fue un simple guiño, un poco rancio (para mi gusto)
él agacha la cabeza y susurra, murmura, gesticula, demasiado exagerado (para mi gusto)
se abren las puertas
estupida
estupido
a la vez, antes de salir, demasiado grosero (para mi gusto)

punt i seguit

juny 2008- gener 2009
calle levante, rambla camarón...
una porta a mig tancar que es resisteix.
no se sap per on s'obra n'hi que s'amaga a banda i banda.
final d'un camí, o millor, punt i seguit
comença un nou projecte, un nou repte, un tornar a buscar la sortida en un mapa que a estones no he dibuixat i se m'escapa.
Torno al laberint de les tragèdies i eufòries, de les victories i derrotes, dels extrems.

con la playa de fondo y mi calle de adoquines

deixa't portar...

qualsevol nit pot sortir el sol...


sisa

cuando lluevan margaritas dejaremos que inunden nuestra ciudad
apagaremos los sueños a medias para poderlas respirar
andaremos, descalzos, bailando bajo su luz

feliç 2009

amb un coktail comença molt millor...

Tot el camp, és un clam!!!

2-0...

núvols

deixen veure i amaguen infinitat de matisos

Mireu-me bé: sóc l'altre

Mireu-me bé: sóc l'altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d'enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m'ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.

Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m'eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d'aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.

Mireu-me bé
mireu-me bé, sóc l'altre

Miquel Martí i Pol

Recull els trossos esmicolats, sota els teus peus descalços, d'quell mirall que durant mil llunes vas intentar recomposar. Palpa l'essència d'aquell reflex que entre llums feien els teus rissos de mel i mira't les mans. estreny les ombres que com a fantasmes et treuen el son i obre't camí. Busca una escletxa, deixa't anar. Torna't a mirar, encara ets tu.

per tu, m

El empleo nos hace iguales

La realidad actual
El reciente estudio Población gitana y empleo editado por la Fundación Secretariado Gitano destaca la potencialidad de la población gitana en el mercado laboral. Los gitanos son una gran fuerza de trabajo, que está apostando por la formación:

La población gitana se incorpora en edades más tempranas al mercado de trabajo que el resto de la población y tiene una vida laboral más prolongada.
Un 51% de las personas gitanas ocupadas son asalariadas, frente a un 81,6% del conjunto de la población española.
La precariedad es habitual entre la población gitana.
La tasa de temporalidad es del 70,9% en la población gitana, frente al 30,9% del conjunto de la población española.

FSG

voldria ser una cançó

Part 1
Voldria ser una cançó d’aquelles que s’escolta a les mitges tardes dels diumenges absents. D’aquelles que t’acaronen en les nits de desembre just abans de que la lluna et convidi a somiar i cantorreges en moments quotidians. No seria massa llarga, una mica dolça i de veu baixa. Diria molt i poc de mi (com a mi m’agrada) i en algun moment parlaria de gent que he estimat. Els primers acords serien de sal, de sol i de suc de taronja. Durant alguns segons faria que oblidessis tot el que t’envolta i somriuries sense saber ben bé per que. Apareixeria sense avisar fent un tallat, tirant la brossa, conduint, a la dutxa, fent el llit, quan menges iogurt, una maduixa, una galeta i un bombó. Hi hauria èpoques en les que m’oblidaries però continuaria sent part de tu, com l’ombra que deixen enrere les teves passes, com la teva pell juga amb els llençols al novembre.

Viatge llarg

La nit és un viatge llarg,
però jo t´estaré esperant.

Sau

Felicitats, bonica. 25 anys, 300 mesos, 9000 dies, amb tu.

Aquest cap de setmana he vist la tardor. La seva roba tan marró... els seus ulls de mel, els seus cabells de fulles taronges. Ballava al so del vent i jo m'ho mirava des del cotxe, mig absent i somrient.

Enmig d'aquest paisatge, tu. Amb sorpresa i gràcia, arribes. en l'ambient aquella emoció... com la nit de reis... eclipsa la son dels nens. olor de brases, fusta nova i humida fa caliu. Conversa, rialles i un altre cop tu, tan plena de llum.

Felicitats.

et busco...

per si mai et fa falta, sóc aquí

mentre anava amb la moto sota un cel completament rosa s'ha fet fosc. sent conscient de tanta bellesa he sentit aquell regust de profunda felicitat i emoció. El canvi és possible... i m'ha invait aquell sentiment irracional i pur de quan vaig estar als teus carrers, a atlanta. es respirava lluita i se sentien crits de por i de ràbia.

Me regalaste un mandala el día en que entendí tu laberinto. En aquel momento sentí que había cosas que no supe hacer cuando era el momento y que ya era tarde. Entraste y saliste de mi vida dejando huella y tu sin saberlo. Pude verte de verdad i asfixiarme con las mismas piedras que me pediste, sin decir, que te rompiera. Hace un tiempo que me reconcilié con mis errores aun sabiendo que eso no calmaría tu sed y que quizás ya te habías rendido.

pd= la foto no és la de tu mandala. me la guardo para mí.

y si no sé hablar?

Hay días que digo lo que digo pero no sé lo que digo y otras veces sé lo que quiero decidir pero digo justamente lo que no quiero decir. Hay que ver como cuesta que coincidan los dos polos…
Bienvenidos a la rueda del hablar… donde uno no siempre puede elegir lo que habla y lo que calla, o si y dejarse llevar.

certeses

A l'hivern el mar té una altre olor.

fora de control

Anuncis de colors,
reflexen la llum al teu cos.
Dèficits d´amor,
s´escapen del televisor.
Cares grises,
cares llargues,
maquillades,
buides,
herois de revistes del cor,
poblacions bombardejades,
saquejades,
lluiten.
Els caps de turc del primer món,
sona una cançó,
molt dolça a la ràdio,
acaronant el meu cor.
Esmicolant aquest món,
il-luminant tot de cop.
La nit,
vine,
busquem un racó,
fora de control,
anem-s´en d´aquí,
vine,
buscarem un lloc,
a prop del teu cor.
Escapa´t amb mi.
Tot s´està trencant,
hem de deixar la realitat,
excedents de por,
s´escapen del televisor.
Cares grises,
cares llargues,
maquillades,
buides,
tots aspirants a ser famós,
poblacions,
bombardejades,
saquejades,
lluiten.
Els caps de turc del primer món,
apaga el televisor.

Fora de control

Gerard quintana

sobren les paraules....

Arribes

Ara no sé si vens o vas...ni tan sols si et quedaràs. Ets tan fugaç...

5000 años

5.000 años
y aún estoy por tus huesos abrazado a tus huesos
respirando tu olor

5.000 años
y aún me saben tus besos al sabor de los besos
que se dan con sabor

nos protegió la primavera con una sábana de flores
y en el otoño de hojas secas melancolía en los colores

5.000 años
y no pudo ni el tiempo a través de los tiempos
eludir la pasión

y nos encontrarán
y sabrán que alguien te amó
el devenir será testigo
de cómo al hilo del amor
viví una eternidad
contigo

5.000 años
y aún conservo el recuerdo del feliz cautiverio
de una luna de miel

5.000 años
y aún recibes mi cuerpo como un mundo desierto
donde todo es hacer

sobrevivimos al verano y a su mejilla más ardiente
y en el invierno nos guardamos bajo la sombra de la nieve

5.000 años
y aún me busco y me pierdo en el terco misterio
del amor y su red

y nos encontrarán
y sabrán que alguien te amó
el devenir será testigo
de cómo al hilo del amor
viví una eternidad
contigo.

pedro guerra: "5000 años"

"Báilame el agua"

Una de tantas frases que me hubiera gustado escribir yo

al cocherito leré...

I estareu pensant... i encara sense el carnet de cotxe???? doncs si amics... no sabeu que ve que s’hi va a tot arreu amb moto... Però tot arriba ( afirmació rotunda) i sembla ser que per fi m’estic decidint. De moment, el primer pas; anar a preguntar preus. El segon pas; morir-me al veure el preu. Tercer pas (que me’l reservo per al final); apuntar-me. En breu.. en breu... no patiu. Òbviament hauré de buscar aliats amb els que fer pràctiques (fora de la llei) perquè fent números haurien de ser unes 18 pràctiques... que clar seguint la meva lògica de felicitat absoluta no sé si és poc o ja està bé.... El que si que és segur és que sóc una mica torpona, cabezota...

El dia en que m’apunti us ho faré saber (sobretot quan comenci les pràctiques... que haureu de tenir els 5 sentits a la carretera per si em trobeu).

Cròniques de treure’m el carnet. Pròleg. Continuarà...

Les altres dones

"La discriminació social es basa, en certa mesura, en la imatge distorcionada que es dóna d'aquests sectors des dels mitjans de comunicació i desde diversos àmbits acadèmics i socials. El tractament distorcionat dels seus problemes, el remarcat sistemàtic del que les diferencia d'altres col·lectius en lloc de mostrar el que tenen en comú, la presentació sistemàtica com a victimes enganyades sense projecte propi, son tots els elements que configuren la violència simbolica que s'exerceix sobre elles i que posa la base on s'estableixen les altres violències. "

Extret de;

Les altres dones.
La construcció de l'exclusió social
Els discursos que ens uneixen i ens separen.

Dolores Juliano

una segona oportunitat

M de Mohamed. M de Marroc. M de motivació. M de Musical.

C de Confusió. C de conflicte. C de confiança. C de complicitat. C de culpabilitat. C de CANVI

E d’emoció. E d’evolucionar. E d’enamorar-se. E d’embogir. E d’estupidesa.

F de frustració. F de Fumar. F de ferida. F de felicitat. F de final.

D de decepcions. D de debilitats. D de deutes.

R de ràbia. R de reconciliació. R de renuncia. R de RES.

Dimecres, pels 25 de TV3, vam anar a veure l’assaig general del Musical Que!
Malgrat l'envoltori i alguns topics (necessaris per fer-ne espectacle) el fons, el missatge i el contingut em va agradar. Suposo que quan reconeixes moments, sentiments, històries en l’obra que tu mateix has viscut en la teva vida professional, sense voler-ho te’n fas còmplice. En cadascun dels personatges hi vaig veure M, A, P, K, J... alguns dels joves amb temes de justícia juvenil amb els que vaig treballar fa un temps. Les seves històries van formar part d’una època de la meva vida en la que realment disfrutava del que feia. Malgrat les dificultats i les frustracions vaig aprendre a acceptar que la gent a vegades es deixa vèncer i a vegades tria o no té opció de canviar de camí. Tinc poques notícies dels vostres ARA i també he après a que sigui així. Em quedo amb la teva mirada quan tornaves al centre de menors sense haver fet res, amb les teves últimes paraules prometent-me que no havies sigut tu, amb quan vas tornar a estudiar... Històries que no esborraré mai perquè formen part de mi.
Seguiré recordant-les i imaginant el vostre demà, perquè continuo creient en les segones oportunitats i en la possibilitat de canvi. Aquest és el meu motor.

lo sé...

cuando me visto de rayas, sé que soy yo.

Doméstico

la pereza de la rutina diaria. "Como en casa no se está en ningún sitio". Si tuviera zapatos rojos de tacón... seria más fácil poder permanecer eternamente en libertad. Pero "esto no es Kansas"... ni tengo ningún perro llamado totó. Mañana el despertador me lo va a recordar.

Por pinzas...

en la sorprendente línea divisoria que parece verlo todo solo en extremos. A ratos a oscuras, paseando por un amplio abanico de luz y de color, como la canción; la vida es una tómbola, donde el azar (al que solo creo en los días impares) a veces me hace recordar que siempre estas.

the end

ja s'han acabat les vacances... i amb elles el llevar-se tard i fer mandres al sofà, les eternes migdiades, les tardes de platja i de sol, i la sensació de perdre totes i cadascuna de les responsabilitats que durant l'any et frenen. Retorno al dia a dia amb menys ganes cada setembre. Demà serà un dia menys feixuc al retrobar-se amb companyes amb les que no em parlat durant l'estiu, i d'aquí dos dies farà una eternitat que no és estiu. A veure si el cabell curt em deixa entrar amb ràpidesa les idees... hi ha mil coses que he oblidat...
bona tornada a tots i a totes, que sigui el més amena possible.