Aquest cap de setmana hem marxat camí de terres Berguedanes i una mica més amunt. Hem passat la nit a bagà, hem anat a les termes de Dorres ( paisatge bonic, olor a ou bullit/podrit, iaios amb calçotets i nens tirant-se en "bomba"), després xurros de xocolata a puigcerdà i a la nit "requiem por un sueño". L'endemà volta pel poble, dinar i un altre cop a casa!!!.
Perquè el cap de setmana les hores passen tan ràpid i entre setmana les agulles caminen tan cansades com en el post del Marraquesh??? Si algú hi troba una explicació serà el meu ídol.
Aquests últims dos dies hem fet una "pausa" a la feina per fer "reflex-action". dinàmiques de cohesió estratègica basades en l'acció i la reflexió com a eines de treball. Hem rigut, em saltat i em compartit. Ens hem conegut millor. En diferents moments he tingut un regust d'infantesa. Em pintat i em fet coses amb plastelina; Feina tants anys que no ho feia (La seva olor, la textura, i la llibertat de crear i deixar volar la imaginació). He sigut durant una estona un esquirol i hem dibuixat el nostre arbre (amb arrels profundes i sòlides, amb projecció cap al cel i amb fulles i fruits ja necuts o en projecció). Aquestes arrels tenen molt a veure amb vosaltres, els qui llegiu això, perquè formeu part dels meus fonaments. Una bona experiència que m'ha demostrat que rascar en algunes coses encara fa mal.
Aviat farà un any de la nostra estada a la Isla del encanto . Aquell sol, aquelles platges, el Yunque, aquella olor a tranquil·litat, aquell verd intens de les fulles i els tons de les postes de sol. Si tanco els ulls, torno a ser-hi.
Malgrat el fred que en alguns moments paral·litzava el pas i les mans, la neu feia de cada instant un record glaçat pel que queda de temps. Una imatge de silenci: Staromestské Námestí; mirant al cel i deixant-me mullar la cara.
Tienen miedo del amor y no saber amar, tienen miedo de la sombra y miedo de la luz. Tienen miedo de pedir y miedo de callar, miedo que da miedo del miedo que da.
Tienen miedo de subir y miedo de bajar, tienen miedo de la noche y miedo del azul. Tienen miedo de escupir y miedo de aguantar, miedo que da miedo del miedo que da.
El miedo es una sombra que el temor no esquiva, el miedo es una trampa que atrapó al amor, el miedo es la palanca que apagó la vida, el miedo es una grieta que agrandó el dolor.
Têm medo de gente e de solidão, têm medo da vida e medo de morrer, têm medo de ficar e medo de escapulir, medo que dá medo do medo que dá.
Têm medo de ascender e medo de apagar, têm medo de espera e medo de partir, têm medo de correr e medo de cair, medo que dá medo do medo que dá.
O medo é uma linha que separa o mundo, o medo é uma casa aonde ninguém vai, o medo é como un laço que se aperta em nós, o medo é uma força que não me deixa andar.
Tienen miedo de reír y miedo de llorar, tienen miedo de encontrarse y miedo de no ser, tienen miedo de decir y miedo de escuchar, miedo que da miedo del miedo que da.
Têm medo de parar e medo de avançar, têm medo de amarrar e medo de quebrar, têm medo de exigir e medo de deixar, medo que dá medo do medo que dá.
O medo é uma sombre que o temor nao desvia, o medo é uma armadilha que pegou o amor, o medo é uma chave que apagou a vida, o medo é uma brecha que fez crecer a dor.
El miedo es una raya que separa el mundo, el miedo es una casa donde nadie va, el miedo es como un lazo que se aprieta en nudo, el miedo es una fuerza que me impide andar.
Medo de olhar no fundo, medo de dobrar a esquina, medo de ficar no escuro, de passar em branco, de curzar a linha. Medo de se achar sozinho, de perder a rédea a pose e o prumo, medo de pedir arrêgo, medo de vagar sem rumo.
Medo estampado na cara ou escondido no porâo, medo circulando nas velas, ou em rota de colisâo. ¿Medo é de deus ou do demo? ¿É ordem ou é confusâo?, o medo é medonho, o medo domina, o medo é a medida da indecisâo.
Medo de fechar a cara, medo de encarar, medo de calar a boca, medo de escutar, medo de passar a perna, medo de cair, medo de fazer de conta, medo de iludir.
Medo de se arrepender, medo de deixar por fazer, medo de amargurar pelo que nâo se fez, medo de perder a vez. Medo de fugir la raia na hora h, medo de morrer na praia depois de beber o mar, medo que dá medo do medo que dá.
(tienen miedo de la soledad tienen miedo de la vida y miedo de morir tienen miedo de quedarse y miedo de escapar miedo que da miedo del miedo que da
el miedo es una raya que separa el mundo el miedo es uan casa donde nadie va el miedo es como en lazo que se aprieta en nudo el miedo es una fuerza que me impide andar)
(tienen miedo de caer y miedo de avanzar tienen miedo de amarrar y miedo de romper tienen miedo de exigir y miedo de pasar miedo que da miedo del miedo que da)
(miedo de mirar el fondo miedo de doblar la esquina miedo de quedarse en la oscuridad miedo de pasar en blanco de cruzar la línea miedo de encontrarse solo de perder las riendas la pose y el equilibrio miedo de darse por vencido miedo de vagar sin rumbo miedo estampado en la cara o escondido en los sótanos miedo circulando en las venas o en ruta de colisión ¿el miedo es de dios o es del demonio? ¿es orden o es confusión? el miedo es un monstruo el miedo domina es miedo es la medida de la indecisión
miedo de arrugar la frente miedo de encarar miedo de callar la boca miedo de escuchar miedo de poner la zancadilla miedo de caer miedo de hacerse a la idea miedo de ilusionarse
miedo de arrepentirse miedo de dejar para después miedo de margarse por lo que se hizo miedo de perder la vez
miedo de salirse de la raya en el momento definitivo miedo de morir en la playa después de beberse el mar miedo que da miedo del miedo que da)
Gran titular del dia d'avui... HAY QUE COMPARTIR LOS BICHOS!!!! A continuació, però, en segona posició tenim: una mariquita india....
Aquesta història s'ha d'explicar a pams... de moment tan sols us deixo una imatge del que era el nostre espai de descans i de fotosintesis (com diu el jordi)fins que ha arribat la familia bready...demà amb calma relato els fets
demà explico pq avui fa son... pero bonísimmmmmm fiqueu mariquita india al googleeeee i l'entrada que fa 6 o així surt el link del bloggggggggggggggggg ejjejejeje m'he flipat! viska les mariquitas indias!!!
HAY QUE COMPARTIR LOS BICHOS SEGONA PART....
Aquest diomenge: una mica de breda: poble amb poc encant. no hem vist can monrràs i ca la teresa tapada per una especie de fira de quelcom que no podriem concretar... roba, fruita... una mica de tot i una mica de res. L'únic alicient era veure petits nans de jardí que tampoc vam veure. Gran troballa: una casa que de bon grat (expressió que fa molta ràbia) em quedaria. i una especie de can rata al que vam batejar nosaltres. Per dinar: excursioneta al castell de "muntsonis"??? bé, tan és el nom.. un castell que estava pujadeta rere pujadeta. casi moro de l'ofec. no se'm pot demanar aquests excessos.... un cop dalt: conversa de noms i d'alguna cosa més culta els de dalt de la torre. Menjada amb alegria: entrepans i alguns amb carmanyola. tot seguit: estirada a la gespa a fer la migdiada... i tachan..... familia telerin al instant. mira que hi havia espai... doncs no, ven al costat... i ni més ni menys que 7 fills... per favor... quin suplici... situació només comparable als matins d'agost a la platja amb els abuelus cridant al net: josué ven pakà... josuè ponte crema.... uffff com carrega. Doncs aquesta amorosa familia ens va eclipsar la sobretaula... que si la mare era massa jove... que si els nens anavem amb camisa ppera, que si les croquetes... fins que..... els nens es van posar a buscar coses per el terra.... i un va cridar... eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeh una miriquita india..... una mariquita india... Aquests infants celestials no baixaven el to de veu i es barellaven per el particular insecte fins que el pare (suposem que desesperat de veure el que havia fet procreant tant) va dir: HAY QUE COMPARTIR LOS BICHOSSSSSSSSSSSSSSSSSSSS bonissim no té despedici....
altres detalls d'interès: un dels fills TOMMY... irreal... i per conseqüència els altres: Valentino, Ralph.... Els dos fills adolescents amb un trasfons nissaga...L'endemà de la vetllada: mig nas cremat per el sol, just el perfil que mirava cap a la familia trap.... aixxxxx
viernes, 29 de febrero de 2008
Demà a la tarda aniré a veure a la petita ràfols, la martina. una nena preciosa, filla de la gran ràfols. tinc ganes de veure-les a les dues. es farà estrany veure-la sense la panxa i veure la carona de la tardona! Estan encandades! i nosaltres també que farem de tietes pesades!!!
Ara que no es nadal podreu contemplar aquesta maravellosa reliquia familiar que vam trobar aquests nadals a ca la tieta. aiiiii sabeu qui son aquestes 3 floretes????? bonissim... només una pista: en algun moment no tan llunyà em reconec per aquest cabell. fatal....! atenció la cara del papa noel... quina por...
El dissabte a la nit va tenir lloc un espediente X. No ens en vam adonar fins l’endemà. Alguna/es estranyes criatures van omplir-nos la bústia de trossos de paper de diari. Sota una primera capa de bocins de tamany mitja si amagaven trossets diminuts que vaig haver de collir del terra justament avui quan ens hem dignat a obrir la bústia. aiiiiii criatures del mal... sabem que esteu ben a aprop.... i ja sabeu que al xavi no el guanya ningú en qüestió de maleses.... (ex. Thelma&Louis...) que fem aquest finde??? un vent-del-pla?
Ahir vam anar a fer el cafè del migdia al London Bar. Feia uns quants anys que no hi entrava. Per ser més exactes podríem dir que ben bé 6 anys. La darrera vegada vam anar-hi a sentir el Bolero. Al entrar vaig tenir una glopada fresca d'aquell moment. D'aquells records. Com si fos ahir. Tímidament mentre participava en la conversa de la sobretaula ( bosses ecològiques, bosses de plàstic i l’anècdota d'un encarregat que fa forrar-se amb bosses de plàstic...) em mirava les parets del local, les taules, i els racons i cantava per dins aquella cançó. Va ser mitja hora intensa. que per cert em va costar 1'40 euros... com estan els preus.
Justament sortia a la conversa l'altre dia amb una companya de feina la seva debilitat per aquesta flor de groc intens. Coincidim. Em fascina. Serà el color? l’associació al pintor? la força d'un camp ple de gira-sols??? el nom??? tan se val. Aquesta nit somiaré amb un camp ple d'aquesta flor. només hi haurà 3 colors. el verd, el blau del cel i la resta serà groc, brillant, com el sol. Reposaré tranquil•la i relaxada en aquest paisatge. Ja hauré acabat la memòria que em treia el son el darrer mes. quin descans. dijous l’entregaré. una cosa menys! ara hauré d’invertir els esforços en les noves dones que ara ja estic atenent. Però piano piano... des del camp de gira-sols serà més fàcil.
Clic. Canvi de sentit. Prioritats. Per fi hi veig clar. Prou d'assumir el que no toca. Deixo enrere responsabilitats que no em pertoquen. Em sento més lleugera. No hi ha travades al cor. Tot plegat és només feina. Res més. No ho és tot. Necessitava aire. Clic. Ja ho tenim. Ja no sento l'ofeg ni les cames pesades. canto distreta i dibuixo mentalment les tardes que es presenten. No hi ha neguit, tot és tanquil. Llegiré aquell manual per al qual mai tenia temps,aniré a veure aquella amiga al sortir de la feina, riurem amb les companyes de feina al bar, faré les trucades que sempre em fan mandra. M'adormirè suaument, sense cabories ni llistes infinites de coses pendents. Un altre ritme. El que jo decideixi.
cabell negre. arrissat. desenfadat. pell i olor a cafè amb llet. pas pausat. despistat. mans cansades. mirada perduda. De poques paraules i gest subtil. vestida de negre. sempre així. cada matí la veig arribar i veig com marxa, gairebé sense parlar. Hem après a no dir coses però a entendre’ns. escoltar-se li fa massa mal. sempre esgotada, no hi ha racó del cos que li reposi tranquil. guarda la força que li queda a les butxaques i la treu ja només quan ha d’obrir la porta del seu infern. Es lleva quan el sol encara dorm i enllesteix la casa. es desplaça per venir a l’únic lloc que la fa sentir ocupada i és aquí on la pantera s’entrena les cames. ja té ganes de sortir a camp obert i avui em sabut que així serà, ja gairebé ben aviat. em plorat de ràbia i de ganes. aquesta sensació ens a eclipsat. aviat recuperarà el somriure i la calma. que corri la pantera iraniana.
Adenlantado.... Me gusta este gerundio. Adelantando. y esta preferencia empieza por la terminación -ando. Que ya es mucho. Ando. me muevo. Hacia donde, quien lo dirá? el caso es que siento, oigo mis pasos. primero me asusto. no imagino donde me llevaran. me concentro y hablo bajito a ver si así lo descubro pero mis andares aun son suaves, casi inexistentes. luego le sigue el inicio... adelantar. remontar. superar. mejorar. ampliar. sobrepasar. Me gusta. no siempre es fácil sentirse uno siempre "adelantando". Pero hoy si. más allá de los miedos, los recelos, las dudas. Ahí voy. soy más fuerte. sigo andando.
Bla bla bla.... Luego tengo días de bla bla bla como ayer. Me hablas, no te entiendo. todo lo que oigo me suena igual: bla bla bla... No me importa lo que me dices. no veo más allá de mi cansancio. Me aburres. Me distraigo. Me superas. Pierdo el aliento. Te olvido y vuelvo a no escucharte... me sigues sonando a bla bla bla... nada más. No veo tus ganas. me superan tu falta de empeño. Me alejo. Vas por otro camino. mi trabajo me pesa, ya todo es bla bla bla...me falta tiempo. No puedo ayudarte. Hoy no. No me busques, no me vas a encontrar me importas bla bla bla. Luego me lo pienso. Me gusta lo que hago. Pero buscame mañana. Me hace falta un día "adelantando".
ambas palabras prestadas de jarabe de palo e incorporadas a mi libro de viaje, dias blablabla, siempre adelantando.
Me llaman Caye, pisando baldosas, la revoltosa y tan perdida. Me llaman Caye, calle de noche, calle de día. Me llaman Caye, voy tan cansada, voy tan vacía, como martinita por la gran ciudad.
Me llaman Caye, me subo a tu coche, me llaman Caye de malegría. Calle dolida, calle cansada de tanto amar.
Voy calle abajo, voy calle arriba, no me rebajo ni por la vida. Me llaman Caye y ese es mi orgullo, yo sé que un día llegará, yo sé que un día vendrá mi suerte, un día me vendrá a buscar a la salida un hombre bueno pa to la vida y sin pagar mi corazón no es de alquila.
Me llaman Caye, me llaman Caye calle sufrida, calle tristeza de tanto amar. Me llaman Caye calle más calle.
Me llaman Caye siempre atrevida me llaman Caye de esquina a esquina. Me llaman Caye bala perdida asi me disparó la vida. Me llaman Caye del desengaño calle fracaso, calle perdida.
Me llaman Caye vas sin futuro Me llaman Caye va sin salida Me llaman Caye calle más calle las tres mujeres de la vida suben pa bajo bajan pa arriba como martinita por la gran ciudad.
Me llaman Caye me llaman Caye calle sufrida calle tristeza de tanto amar Me llaman Caye calle más calle.
Me llaman siempre y a cualquier hora, me llaman guapa siempre a deshora, me llaman puta también princesa me llaman calle sin nobleza. Me llaman Caye calle sufrida, calle perdida de tanto amar.
Me llaman Caye me llaman Caye calle sufrida calle tristeza de tanto amar.
Me llaman Caye me llaman Caye calle sufrida calle tristeza de tanto amar.
en honor a la meva germana... una cazatalentos mal aprofitada... saps que aquest programa ara el fan a espanya...? va començar fa dues setmanes... clar que no hi ha cap element com l'amiga boi shakira...
Serà com tornar a començar. A poc a poc. Amb la força de l'aigua al caure i la calma que deixa als seus peus. Reposant. Tranquil·litat absoluta. En silenci. Feble. Amb moviment al notar el vent. Energica amb el tacte. Confonent-se entre les mans d'algu assegut a la plaja. Transparent. Sense olor. Podré nadar en les profunditats i impulsar-me per agafar aire. El meu paisatge serà blau i verd. Res no pesarà. Aprofitaré cada somriure i cada instant. Respiraré i sentiré la força i la calma de la meva aigua.
Exposició espontanea en un parc de París. M'agrada la fotografia, les bones fotografies. Aquestes van copsar la meva atenció aquell dia. Les he mirat una vegada i una altre aquests anys i m'algrat us en pogueu fer una idea, en directe impresionaven molt més. Espero que també les disfruteu.
Pasan lentos los días y muchas veces estuvimos solos. Pero luego hay momentos felices para dejarse ser en amistad. Mirad: somos nosotros.
Un destino condujo diestramente las horas, y brotó la compañía. Llegaban las noches. Al amor de ellas nosotros encendíamos palabras, las palabras que luego abandonamos para subir a más empezamos a ser los compañeros que se conocen por encima de la voz o de la seña.
Ahora sí. Pueden alzarse las gentiles palabras --esas que ya no dicen cosas--, flotar ligeramente sobre el aire; porque estamos nosotros enzarzados en mundo, sarmentosos de historia acumulada, y está la compañía que formamos plena, frondosa de presencias. Detrás de cada uno vela su casa, el campo, la distancia.
Pero callad. Quiero deciros algo. Sólo quiero deciros que estamos todos juntos. A veces, al hablar, alguno olvida su brazo sobre el mío, y yo aunque esté callado doy las gracias, porque hay paz en los cuerpos y en nosotros. Quiero deciros cómo todos trajimos nuestras vidas aquí, para contarlas. Largamente, los unos a los otros en el rincón hablamos, tantos meses! que no sabemos bien, y en el recuerdo el júbilo es igual a la tristeza. Para nosotros el dolor es tierno.
Bar la Concha. 18:00h Després del dinar de nadal de feina. Porta del costat. Música marroquina. Cachimbas. Mojitos per 12. Fum. conversa. envoltades de fotografies de la Sara Montiel en els seus anys deurats. Comiat. demà ens toca la loteria. Ja és nadal. L'única qüestió que m'ho fa pensar és que m'he andut una d'aquelles plantes vermelles que descansa al menjador de casa i que la meva germana ja torna a estar per aquí. Comença l'atracón nadalenc. Bon nadal per tots.
Estic cansada. Esgotada. Els ulls em pesen. A un pas del nadal que no sé si em ve de gust que arribi. Passant fred. Odio el fred. Aquesta tarda m'he adormit al sofa. El meu cos no podia més. Sembla que no passin les hores. A un pam de vacances. Però ara no sóc capaç d'olorar-les, finalment m'he encostipat. No sé estar malalta. Tinc son. Encara no tinc la moto arreglada. M'agobia anar amb metro a la feina. Em costa llevar-me cada mati una mica més. Demà a la tarda quan arribi a casa em faré una xocolta desfeta. Demà torna la meva germana. Tinc ganes d'abraçar-la. M'adormiré d'hora. Em despertaré sabent que en unes hores estic de vacances. Disfrutaré amb la sensació de DES-responsabilitzar-me. Serà com volar.
No hi ha res com la nit, per parar-te paranys quan vols calma.Asseguts aquí perduts tot i fer el que podem per negar-ho.La Eloisse pren la pluja en un punt provocan els teus llavis.I a les golfes les llums tremolan, la calefacció tus a la cambrala emissora de country sonant, no hi ha res que estigui de més.Només la Eloisse i el seu amant que s’abraçen.I les visions de Johanna omplin el meu cap.Al descampat on les dones juguen a fet i amagar els secrets,les noies de nits sencres remugant la fugida del darrer tren.I sentin el revisor encén la lot i es pregunta: qui és el més boig?La Eloisse esta bé és a prop delicada s’assembla a un mirall però em fa veure massa clar i concis que Johanna no és aquí.Fantasmes d’electrecitat udolen en les seves faccions, on les visions de Johanna han pres el meu lloc.Ara el noiet perdut s’ho pren tot massa a pit, fardant de miseria li agrada viure amb perill.I quan em sent dir el nom d’ella em parla d’un bes de Déu per mi, Ell te prou morro per no fotre ni brot, murmurant-li parules d’amor mentres jo m’espero al cantó assegut al salo.Costa d’explicar i encara més d’acceptar-ho, les visions de Johanna, em van desvetllar fins l’alba.A dins dels museus ens han procesat l’infinit, les veus repeteixen així és com deu ser el paradís. Peró Mona Lisa pots veure pel seu somriure que te el mal del blues de l’autopista.Mira la flor bessada en el mur, dones gracioses fan estornuts i un tio amb bigoti diu jesús, jo m’assec ja en el puc.Mentres del cap dels asses penjen vinocles i joies, però les visions de Johanna fan que tot sembli més cruel.El camell parla a la comtessa que fa veure que l’escolta,diu: diga’m qui no és un parasit i et juro que resare per ell. Però com sol dir la Eloisse: ja esta tot vist amic,mentres es prepara per seguir.La madona encara no és aquí, ni en el buit i curcat cameri on van boleiar allà un dia els seus vestits, amb el violi s’en va pel camí.Tot ja esta pagat deixa escrit al darrera un camió ple de peix fa esclatar el meu concient.Tocant les claus mestres i la pluja amb les armoniques i les visions de Johanna, ho son tot no hi ha res més.
" El trasvase de desigualdades de clase y etnia entre mujeres " Sonia Parella Rubio
Desde una perspectiva de género y partiendo de un "contexto de recepción" basado en un mercado de trabajo profundamente segmentado por razón de la etnia, donde las mujeres son relegadas a determinadas actividades y categorías professionales (segregación horizontal y vertical) y con una fuerte demanda de fuerza de trabajo para llevar a cabo las tareas de la reproducción social, la mujer inmigrante es triplemente discriminada en el mercado de trabajo, resultado de la articulación de los procesos de discriminación por razón de clase, género y etnia. Esta triple discriminación sitúa a la mujer inmigrante en aquellos "nichos laborales" que la mujer autóctona rechaza por ser emblemáticos de la discriminación de género, reforzándose todavía más la repartición sexuada de la ocupación y las desigualdades de clase y de etnia. De ese modo, las trabajadoras extranjeras aparecen como recurso para llenar un vacio en el mercado laboral.
La incorporación de la perspectiva de género al análisis de la inserción laboral de la mujer inmigrante permite constatar que, a pesar que el conjunto de la población inmigrante extracomunitaria padece la "etnoestratificación" del mercado de trabajo, el abanico de possibilidades de las mujeres inmigrantes es mucho mas reducido y son ellas las que ocupan el último escalafón: el servicio doméstico.
(...)
Text que aporta elements de reflexió sonbre el mercat de treball amb el que cada dia topen les flors amb què treballo.
La claror em fa mal als ulls, vaig tornar a deixar-me la persiana mig oberta. Mitja volta. Sona el teu despertador, fa temps que em nego a posar el meu. Sona la radio. Desig de dissabte. Lamentable dilluns. L’apagues. M’acosto per respirar-te els últims minuts de son. L’aigua comença a estar massa freda. Em vesteixo amb pressa, ja torno a fer tard. No puc esperar-te. Agafo la moto carrer avall. L’aire gelat em paralitza el cos, però la fly continua. La tardor va tenyint de marró el seu pas. Masses cotxes. Casualment arribo a temps a la feina. Deixo la jaqueta. Encenc l’ordinador. Mil i un spams que em roben els primers cinc minuts de cada matí. Bon dia a dojo. Somriures complices. Comença la feina. Parlo. Escolto. Escric. Faig café. Faig informes. Comença la reunió dels dilluns. La que fa més mandra. Acabem tard, com sempre. Tinc poc temps per dinar. Ahir em va fer mandra cuinar. Torna a tocar entrepà. Desgana. Café. Trucades, visites, entrades, sortides, 7:30. altre cop no recordo on he deixat la moto. La trobo. Ja es fosc. Tararejo la cançó que fa dies m’ha robat la veu. Algú s’ha deixat la porta de l’ascensor oberta. A peu. Les cames no responen. Estan cansades com les mans. L’olor de casa m’allibera. Intento deixar-me anar. Els pensaments de feina triguen en agafar el son. No com jo, que els ulls ja em pesen. M’adormo amb un somriure; que demà digui dissabte.
Dimecres vam passar el vespre-nit a la plaça del diamant. Gairabé 4 hores d'escena. Gran inversió, un muntatge a "lo grande", moments intensos, grans efectes que despistaven els moments planers, i això si, grans actors.
Conversa-Critica de l'obra al Menta, amb bons amics i una estona de conversa.
La nit va acabar retrobant el "quimet" amb bigoti en un bar d'olor a fregits. Moments que ens conviden a reviure istants passats amb un cert regust de nostalgia i prenent alè de moments futurs.
que el teatre sigui el fil conductor dels nostres camins.
bona nit. Merci neus per passar les critiques de l'obra.
Hi ha algú que conec que ha perdut un amor, Hi ha algú que conec que no reconeix ni el seu nom, Hi ha algú que conec que ha deixat d'estimar, hi ha algú que conec que corre i no sap on va, hi ha algú que conec que ha perdut la il·lusió, hi ha algú que conec que cobra els petons, hi ha algú que conec que cada dia aguanta els cops, Hi ha algú que conec que avuí perdrà la raó, hi ha algú que conec que avui et robarà per menjar, hi ha algú que conec que ja no pot ni plorar, Hi ha algú que conec que se sent sempre sol, hi ha algú que conec que avui perdrà la judagada amb l'agulla, Hi ha algú que conec que demà no hi serà, Hi ha algú que conec que ja s'ha perdut.
Hi ha algú que conec que ha trobat un nou amor, Hi ha algú que conec que crida amb força el seu nom, Hi ha algú que conec que ho dona tot per tothom, Hi ha algú que conec que descansa perquè sap què vol, Hi ha algú que conec que és vital i te fe, Hi ha algú que conec que avui tornarà a pagar per sentir-se estimat, Hi ha algú que conec que tornarà a aixecar el puny per sentir-se més fort, Hi ha algú que conec que a escrit una cançó, hi ha algú que conec que regala bitllets, Hi ha algú que conec que somriu sense complexe, Hi ha algú que conec que té grans amics, Hi ha algú que conec que ha deixat ja l'alcohol, hi ha algú que conec que demà naixerà, Hi ha algú que conec que a trobat ja la llum.
" Ser dona inmigrada o refugiada significa haver perdut el món quotidià en què una persona troba la vida feliç de cada dia, la familiaritat de les coses, la professió, el sentit útil, la seguretat del paratge conegut, les reaccions naturals de la gent que ens envolta, l'expressió dels sentiments..."
Hannah Arendt
Si teniu més interès sobre dona i fet migratori podeu llegir quader Reflexions en Femení nº 9.
Mantinguem els ulls oberts. No només durant el dia 25 N. La violencia persisteix. Constantment. En el dia a dia. A les escoles, dins les cases, a la plaça, a la feina. En tot. Violència és; no escoltar l'altre, no valorar-lo, no deixar-li el seu espai, no deixar-li ser qui és, culpar a l'altre de tot allò dolent que hem passa, aixecar-li la veu... No només es vers les dones, no només entre home i dona, sinó entre dona i dona, home i home.
Educar en valors, en igualtat d'oportunitats, des d'una perspectiva de gènere, tenint en compte al identitat masculina.
Cada dia penso en les dones amb les que treballo, en els camins que han traçat, en la seva fortalesa, en la seva por, en la seva lluita i el seu esforç. No és gens fàcil. Pero son VALENTES. Per totes vosaltres. Seguiu caminat per sortir d'aquest pou, per enderrocar aquest mur. Gràcies per ser qui sou i com sou, de vosaltres n'aprenc cada dia.
A casa la Laia i el Carles ja son 4. Qui els hi havia de dir que tan aviat serien pares... mira que ells han repetit una i una altra vegada que s'esperen al segon torn... però no vam poder resistir-nos!! la idea era massa llaminera.... Així doncs aquest dissabte durant el soparet d'inaguració de casa els grañena mesa, vam fer-los alguna que altre brometa per entrar en bon peu a la casa!!! globus a la banyera banyats amb sabó, nuvis escapats per la casa, globus i confeti dins el llit i la Thelma i la Louis a la pica del bany!!!! ole oleeeee!! Vam marxar ràpid de casa perquè ens moriem de ganes de que veiessin les sorpreses!!! aiii com nens petits!!!
Bueno doncs!! Felicitats!!! molta sort!!! molt d'amor!!! i tornem a venir a sopar el 24 de nov que justament la Laia fa els 24!!!! viscaaa!!! t'estimo molt bonica!!!
Fa uns dies vaig quedar amb la meva mare. Caminant vam entrar en una botiga. Vaig sentir que em cridaven. fluix però el suficientment alt com per alçar la vista. Extranyada. Veu de noi que no reconec. No en faig cas. Sento que em toquen el braç. Ràpidament torno a sentir la mateixa veu. Torna a dir el meu nom. Opto per girar-me. Em sorpren. Obro els ulls, expressió de sorpresa. Relaciono aquella veu, aquella cara i m'envaeix una sensació d'ilusió concentrada. El miro, sé qui és, li parlo i em parla amb eufòria. Es fa el silenci i em pregunta: recuerdas mi nombre? Tanco els ulls, els apreto fort, esperant que d'aquesta manera, fent força em vingui a la memòria el seu nom. Quan més m'hi esforço més m'hi allunyo. Em sento trista. Veig en els seus ulls una fugaç decepció que m'envaeix. Tot i així i demano que me'l recordi. "Empieza con G". No hi caic. No hi ha manera. Finalment, me'l diu. Em sento estúpida per haver-me'n oblidat. Tants cops que l'havia cridat.
Va acompanyat d'una noia que passeja mirant roba. Somric. M'alegra veure'l amb "novieta". Ens despedim. Tornem a diu allò de " espero verte otra vez pronto".
Durant una bona estona, un regust de satisfacció m'envaeix. Em dura hores i dies. Malgrat cansada, agotadora, asfixiant, la meva feina m'apassiona.
Visions d'un "chaval" que havia perdut el nord, la motivació, sense cap estímul i camí per on avançar, esdevenen un adolescent més adult, amb objectius, amb ganes de mirar endavant. La feina ben feta, sempre dona fruits. Un record fantastic d'aquells temps amb tots ells.
dijous: "marujeando" i tot el que això implica... escombrar, rentadores, planxa, dinar, desestendre, estendre, rentaplats.... uffffff una medalla per el "marit" i una per mi...!!! oleeeeee
Divendres: feina de la feina.... deu meu... això és vocació... un dia de festa i alaaaaaaaa la feina cap a casa.... a la tarda visita a la tieta nieves.
Dissabte, montserrat matí i dinar al Bar Marisol de Capellades. (no prometia la cosa...) un bareto fosc, brut, amb un billar al centre ple d'obrers fumant.... una mica "quillos" tot s'ha de dir...aiiiiiiixxxx vam tenir la meravellosa idea de dinar fora.... i el menjar.... bé, prou bé!!! i ding donggggggg Piquem a Can Collado i "josepe". Vam fer pancarta, comprar la "teca" inflar globus.... en forma d'animals.... fortissim....!!! ( el que no es trobi als xinos....) i aviat la iona i el Mr. Table vam aparèixer i preparem sopar i apareix la neus i el tirador oficial de globus (esport olimpic) i sopem. Postres: fondue de xocolata... Totalment encertat... oi laia???? i pastisset i bufar espelmes invisibles i el joc de l'assessí i el joc de "te pellizco i no me rio" i el fabulós joc de la oca "adaptat" especial festes.... i ball i orquestra a càrrec de hel, iona i lau!!! intent d'alarmes amb el mòbil i fracàs a causa d'un matalàs al terra... i esmorzar en germanor...( això ja diomenge)
Tot just enfilem la carretera amb el "tot terreny Cordoba" i just quan ens abancen la neus i el jordi.... viscaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! el cotxe ens deixa tirats a la sortida del Bruc... si si si.... amb el regust a malibú tot esperant arribar a casa... i finalment... truca a l'asistència, espera la grua, espera el taxi, que et porti fins a bcn.... aiiiiii a quarts de 3 arribavem a casa....!!! sort que ens ho vam pendre amb humor...!!!!
josepe el tema del pijama... com va quedar??? te'l vas posar o no...!!! ejjejeje
Princesas Ésta es la historia de dos mujeres, de dos pu-tas, de dos princesas.
Fuerte Apache
Le quedan unos pocos años para jubilarse y siente sobre sus espaldas la pesada carga del fracaso. Ha perdido la esperanza en lo que hace y en su propio destino
7 virgenes
Más allá de un permiso de 48 horas, la libertad de Tano se convierte en un viaje impuesto hacia la madurez.
Fa molt temps que no sé res de tu el teu rastre se l´ha emportat un vent fred vingut d´Escòcia el mateix que un dia ens va fer trobar. T´has endut amb tu moltes cançons que amb el temps s´han convertit en melodies del silenci que has deixat per sempre més aquí. Ara dorms entre ombres d´un somni del que mai despertaràs. Quan el sol surt després de la pluja i deixa en la terra olor d´humitat l´herba brilla plena d´espurnes aixeco el cap al cel i et trobo a faltar. Fa molt temps que no sé res de tu la teva música ha callat però ben segur que la teva guitarra en silenci no deixa de plorar. Sé molt bé que les meves paraules no arriben mai al més enllà però si mai sé d´alguna pregària pregaré per tu si em vols escoltar. Ara dorms entre ombres d´un somni del que mai despertaràs. Quan el sol surt després de la pluja i deixa en la terra olor d´humitat l´herba brilla plena d´espurnes aixeco el cap al cel i et trobo a faltar. Fa molt temps que no sé res de tu.
aquí va començar tot...
Voy en este vuelo transoceánico oyendo tus versos melancólicos,dejando que el sonido de tu vozte traiga, así,del modo más enérgico.
Me regalaste tus somníferos,me diste tu oráculo sintético,extraño método de ahogar la sed, aquí,lejos de tu lágrima.
Y uno no recuerda hasta que puntonació para eso,ni todo el amor al que puede tener acceso. Nada parece pasar página a este anhelo,todo menos lánguido.¿Cual es la lógica de que se abra para mí tu boca tan magnífica?
Dame calma y dame vértigo,ven a llenar mis pocas horas lúcidas,extraño método de ahogar la sed, aquí,lejos de tu lágrima.
ahir em sentia així. A vegades hi ha imatges que representen situacions, emocions, sentiments. Aquesta foto és de l'aeroport de sant juan (portRic) tot just abans de deixar la illa i tornar a terres Estadunidenses. Una mica de regust nostàlgic, una mica de cansament, una mica de tristesa. Un estat núvol. Com el d'ahir.
Aquesta és una de les primeres seccions on participar, dir la teva, donar-te a conèixer...! dir el que se't passi pels.....!!!!
Amb el Ferran de la Leni vam veure'ns un dia i tenia una llibreta molt "guapa" on hi anava apuntant totes aquelles frases que llegia, sentia, pensava i que li "removien" alguna cosa... Us animo a que tothom pugui anar dient aquelles que més li agraden i crear així una llibreta electrònica de frases necessaries per el nostre dia a dia!!! Animmmmmmmmmms!
Començo jo...
" et busco entre la son, obrint els ulls sota els llençols, comença un altre avui. Et miro i tot és nou"
Em va fer molta ilusió la sorpresetaaaaaaaaaaa!!! i més perquè feia un munt que no ens veiem amb alguns de vosaltres!!!! oleeeeeeeeeeee! La nit va començar tranquil·la i vam acabar.... cantant la parrala en el millor dels casos.....!!!!
QUINA NIT.... mil gràcies a tots!!! muas muas muas
Quant patiment i quantes alegries...! de rebot cada dia ho sóc més...! Aquesta foto és la millor d'una sessió de 30 que el "marit" va fer-se per demostrar al món la seva sang Culé...! a vegades pesadet amb el tema.... jejjeje
