la pluja d'ahir

olor a terra mullada; per uns segons em deixa somiar que no estic al mig de la ciutat. Cada vegada m'agrada més que plogui i deixar que les gotes em rellisquin per la cara.

uuuuuuuuuuuuuh ah ah!!!

Per fi ja podem escriure un post felicitant al Carles i explicant totes les "entremeliadures" per a poder fer la super-festa-sorpresa del "sabado-noche".

vam cantar en directe la cançó composada per el carles, vam sopar, vam riure, cam explicar "chistes" vam fer karaoke.... i el "cumpleañero" va posar-se 25 medalles! Moltes felicitats!!!!! i ara que ja comencem a celebrar els aniversaris dels "nois".... això és la guerra.....!!!!!

la llegenda de sant jordi

primer de tot: felicitar el sant al Mismissim Jordidelaneus; que passi vostè un bon dia.

en segon lloc: perquè Sant Jordi comença a cansar-me??

en tercera posició: avui he volgut recordar la llegenda i me quedat desconcertada amb el relat del text publicat a la pàgina http://www.edu365.cat/stjordi/
tenint en compte el tipus de web... m'ha sorprès molt el caire i el to de la "històrieta"... si no recordo malament el drac es menjava cada dia a una persona del poble..... i el cavaller salvava a tothom no només a la pobre princeseta.... què se n'ha fet de la perspectiva de gènere????? si ja la gran majoria de contes ni la contemplen.... perquè canviem els contes??? m'he perdut moltes coses des de que anava a escola???

en quarta posició: no conec cap altre jordi al qui felicitar.... bé si... el Ex d'una antiga amiga i un noi amb cognom graciós que va ser el meu novio dels 4 anys fins a 4rt d'EGB.

Las cosas son relativas

después de unos días amargos, vuelvo a ver las dos vertientes de las cosas y me situo en la más llevadera; la que me pesa menos, la que me roba menos tiempo, la que me permite dormir sin pensar, la que no me roba las sonrisas, la que no me esconde los dientes.

Hay veces que las cosas no son lo que parece. Hay momentos que pierdo su mitad y me sumerjo en azul oscuro. Hay veces que relativizo con más o menos tiempo y hay veces que lo consigo después de caminar.

vivir las cosas desde su tranquilidad me permite no cerrar los ojos frente a un abismo.

Que ves en el dibujo?

Silencis

Tres o quatre gotes delatant pluja de nit filtren el sol per la finestra
Guaito com reposes nua des dels peus del llit amb un posat ple de tendresa.

Oh, quantes nits acaronant els teus dits febles.
Oh, quants matins com el que ara tinc, tèbi com un fil… de roba.

Amagats de tanta gent que parla, teixim certeses amb la mirada.
Som tan lluny d’aquest soroll salvatge, que ens fem entendre sense paraules.

Dos o tres cabells mandrosos pinten els coixins amb el color d’aquesta tarda
Sento com camines pel so dolç del teu vestit que entre les cuixes et delata.

Oh, quants matins entrellaçant-nos com de pedra.
Oh, quantes nits com la que ara tinc, tèbia com la llum… d’espelma.

Amagats de tantes veus extranyes, amb els silencis omplim paisatges.
Més enllà d’aquest soroll tan aspre, que ens fem entendre sense paraules.

Amagats de tanta gent que parla, teixim certeses amb la mirada.
Som tan lluny d’aquest soroll salvatge, que ens fem entendre sense paraules.

Que ens fem entendre sense paraules…

Tres o quatre gotes delatant pluja de nit…

Lluis Gavaldà Josep Thió

quan no calen les paraules

diuen que una imatge val més que mil paraules... ara ho entenc....

http://www.mundo-descargas.com/descargar/ptopic2052.html

recomanació obligatòria. Consultar el link.

amor particular

Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts em caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència.
Però tot això serà una altra història,
ara vull agraïr-te tant tamps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

T'estimo...

Lluis Llach

Vancouver versus Seattle

hi ha coses que son injustes
200km

My Girl

que tindrà aquesta pel·licula que cada cop que la veig m'esgarrapa el cor?

no és una d'aquelles pel·licules imprescindibles per la gent, no és considerada cap maravella cinematogràfica però una vegada rere una altre em remou, em conmou, em fa SENTIR.

Ahir em va venir al cap que potser ja fa un any que no l'he tornat a veure...
my girl....

Ganes d'estiu...

Ja tinc ganes que arribi l'estiu....que em surtin les primeres pigues a les galtes, deixar les jaquetes al altell de casa, posar-me les sandalies, els bolsos de colors, les ulleres de sol... Agafar la moto i agrair la mica d'aire, sentir l'escalfor a la cara, veure el mar... tornar a Sitges com cada any, les migdiades amb bikini, la sorra de la platja, i aquella sensació de benestar, de ganes.... de temps... sortir sense mandra...la llum del sol radiant, els cels clars i blaus intensos, els passejos, els vespres a la fresca, els viatges... qui pot resistir-se a tots aquests plaers???
jo no. compto els dies que queden.

Taki 183. Nueva York. Años 70.

A finales de los sesenta los adolescentes en la ciudad de Nueva York empezaron a escribir sus nombres en las paredes de sus barrios, aunque en realidad utilizaban pseudónimos, creandose así una identidad propia en la calle. Estos chicos escribían para sus amigos o incluso para sus enemigos. Quizás el ejemplo más significativo y a la vez el más conocido por todos sea el de Taki 183, un chico de origen griego que a la edad de 17 años comenzó a poner su apodo. Su verdadero nombre era Demetrius (de ahí el diminutivo “Taki”) y 183 era la calle donde vivía (poner el nombre de la calle fue un elemento usado por muchos más escritores). Taki trabajaba como mensajero y viajaba constantemente en el metro de un lado a otro de la ciudad. En el trayecto estampaba su tag (firma) en todos los lados, dentro y fuera del vagón.

Jorge Méndez